Perspectives
01.
Així doncs, l’experiència pròpia i l’experiència compartida.
«Jane Jacobs planteaba ya en los años 60 que uno de los males de los urbanistas modernos […] es su incomprensión por la complejidad urbana: odian las ciudades. Se enfrentan a la ciudad como si de un problema se tratase y la operación que realizan es siempre la misma: definen el espacio urbano como un caos y lo ordenan según sus principios de estética, higiene, densidad y separación de funciones. Para ello tienen que simplificar la realidad, hacerla legible y romper interconexiones. Uno de los aspectos que más daño ha hecho a las ciudades ha sido este interés y este empeño por normalizar, crear modelos estándar y uniformizar».
Marta Roman i Isabela Velázquez, «Guia de urbanismo con perspectiva de género». Instituto de la Mujer de la Región de Murcia.
Pobles i ciutats s’organitzen a partir de les estructures de poder simbòliques i culturals hegemòniques. Així, la planificació urbanística està amerada dels valors de la cultura en la que vivim, que és patriarcal i capitalista
La ciutat ha prioritzat els usos que s’han viscut com a més valuosos, necessaris o privilegiats, com són les activitats econòmiques monetaritzades (especialment les desenvolupades per homes), la circulació motoritzada (inicialment, també, patrimoni masculí), espais per l’alta cultura (a partir de l’eclosió de la burgesia barcelonina) i més endavant pel consum de masses, etc. Aquesta planificació parteix de la projecció d’un individu model: persona -home que treballa fora de casa, autòcton, amb un nivell adquisitiu mitjà o alt, cert nivell cultural, un bon estat de salut i alta mobilitat (a peu però, sobretot, en cotxe), que tindrà necessàriament una família model heterosexual.
Sobre aquesta priorització s’ha fet també ciutat per a «la resta» de la població, sobretot a partir del desenvolupament democràtic. Tenim espais de relació (per a gent gran, criatures, mares, persones aturades, joves?) com poden ser places i centres cívics, tenim serveis socials i equipaments per atendre a la població que es categoritza com a desfavorida, xarxes d’autobusos per a les persones que no es desplacen en cotxe (fonamentalment joves, dones i gent gran), etc.
Així, la ciutat és fruit d’un model que organitzava la ciutat per a cobrir les funcions d’assegurar l’espai pel treball i per l’habitatge, incloent de forma més o menys desenvolupada alguns serveis indispensables per a la (resta de la) ciutadania. Així, es posava en el centre l’activitat econòmica -territori suposadament masculí, i d’àmbit públic-, al voltant de la qual giren la resta d’activitats, entre elles una de fonamental: la cura de la vida de les persones que habitem la ciutat -territori en principi femení, reservat a l’àmbit privat.
Barcelona és una ciutat per tant construïda sobre una concepció dual de la societat en la que homes i dones desenvolupen rols diferents i jerarquitzats entre si, i en el que les polítiques públiques han actuat fonamentalment sobre allò considerat públic. En aquest mapa urbà, els col·lectius «no productius» queden en segon terme -nenes i nens, gent gran, amb mobilitat reduïda, etc.
Alguns exemples poden ser,
- les xarxes d’autobús reformulades al llarg dels anys perquè eren infrautilitzades. La raó? Que connectaven les àrees considerades «importants», coincidents amb els desplaçaments laborals de l’»home tipus». Però aquesta població precisament era la que menys agafava l’autobús. Així, els autobusos han passat a connectar mercats, escoles, zones d’oci, espais de joc, serveis públics, fàbriques…
- els infants que, en els darrers 40 anys, han vist reduïda de manera dràstica la seva autonomia a la ciutat, tant pel que fa al joc i ús d’espais públics com pel que fa a la mobilitat.
- la conformació de barris perifèrics, «dormitori», amb l’únic objectiu de donar aixopluc a les famílies obreres -lluny dels centres-, amb uns grans desequilibris i amb una absència de reconeixement de drets que es concreta en la manca d’espais públics, zones verdes i serveis comunitaris.
Les persones creixem i ens desenvolupem en un entorn determinat que necessàriament ens condiciona però al que al seu torn, necessàriament nosaltres també condicionem.
Però pobles i ciutats no es construeixen només a través de la planificació urbanística. Les ciutats són reflex dels interessos i conflictes socials, econòmics i polítics, i s’han configurat al llarg de segles de forma complexa. Així, més enllà de la planificació, les vivències i necessitats de les persones fan la ciutat. I aquí si, sovint fora de «l’home -tipus»: cases d’autoconstrucció dels anys 70; xarxes que s’organitzen per a donar serveis (menjadors populars, cura d’infants, suport a supervivents de violència masclista), experiències de col·lectius en l’espai urbà (horts col·lectius, places recuperades, centres okupats); reivindicacions veïnals per semàfors, passos de vianants, centres de planificació familiar o escoles bressol (sovint encapçalades per dones); apropiació de l’espai per part de la ciutadania de forma no organitzada (places que es converteixen en skateparks o en espais per a fer festes clandestines, parcs on se celebren festes d’aniversari infantils o partits de futbol, carrers per a fer sopars populars o prendre la fresca -com es feia fa anys…). És clar que les propostes que sorgeixen a partir d’aquestes necessitats de la ciutadania poden estar naturalment també amerades de patriarcat i capitalisme, ja que aquests impregnen tota la nostra vida. Llevat que tinguin una voluntat explícita i conscient de trencar les pròpies cotilles culturals o simbòliques. Però malgrat això, suposen esquerdes a la ciutat hegemònica, o potser ciutats dins de les macroestructures de les ciutats.
Ens podem preguntar: què necessitem per a viure en pobles, barris o ciutats vivibles per a totes i tots? Els pobles, barris i ciutats promouen la nostra autonomia, la salut, el desenvolupament ple de les nostres capacitats, la convivència i la coresponsabilitat en allò comú?
Ens podem preguntar: quines experiències tenim als nostres barris que fan la ciutat més vivible? En quins àmbits? La salut, el medi ambient, l’ecologia? Els espais de relació, suport, cures, trobada, l’oci? La reivindicació política, social, cultural, econòmica? Són de gent gran, jove, infants, mitjana edat? Qui els utilitza, hi ha exclusions? Quin impacte tenen? Com han sorgit?
Sovint aquestes experiències no són valorades ni visibles. D’altres si, ja que neixen amb una determinada voluntat de visibilitat.
02.
Quan intervenim en la ciutat, per a fer-la més vivible, podem utilitzar com a indicador el grau de satisfacció que tenen aquells col·lectius considerats vulnerables. Si la ciutat ajuda al desenvolupament vital d’aquests col·lectius, serà més vivible per a tothom. Aquest és, com diuen a Fem Plaça, un indicador de sostenibilitat i qualitat humana.
Ara bé, quins són els col·lectius considerats vulnerables? I perquè són marcats com a vulnerables?
Podem pensar en gent gran, nenes i nens, persones amb mobilitat reduïda, que veuen dificultats els seus moviments i els seus espais de gaudi i joc per una ciutat hostil, insegura i agressiva. És fonamental tenir a aquestes persones en compte quan treballem la mobilitat i els espais de trobada.
També podem pensar en les dones en general, que per exemple vivim la ciutat per la nit com un espai d’inseguretat i agressivitat.
Podem pensar en la gent amb pocs recursos que es veu abocada a viure en els pisos més degradats de la ciutat, si no en un portal.
En les persones nouvingudes que circulen pels carrers, a la cerca de lloc on viure, aigua i menjar.
En les treballadores sexuals perseguides i foragitades dels llocs de visibilitat pública.
Podem pensar, en realitat, en totes aquelles persones excloses, als marges o expulsades de la ciutat – norma. Que al final som una gran part de la població en algun moment determinat de les nostres vides. Vulnerables no perquè ho siguem essencialment, sinó perquè vivim en un medi hostil a allò que es troba en els marges (ja sigui de forma permanent o en moments concrets -com quan una dona jove, blanca i de classe alta passeja per la nit per un carrer desert de Barcelona).
Potser podem preguntar-nos com veiem la ciutat en funció de les nostres necessitats, què demanaríem d’ella, i què estem construint per a satisfer aquestes necessitats.
03.
«Este aspecto material del espacio urbano, que desde principios del siglo pasado ha inspirado la práctica urbanística basada en los principios modernos del urbanismo, parece conferir a la ciudad la cualidad, a la vez, de objeto y sujeto, sin que implique a las personas que lo habitan, se siente más como obstáculo que como ventaja».
Què necessitem de la ciutat? La ciutat no és més que el lloc on desenvolupem part de les nostres vides. On treballem, gaudim, aprenem, descansem, ens alimentem, etc. Què podem mirar?
Usos dels temps:
les jornades de treball i els horaris de les nostres vides en general han canviat les darreres dècades, empesos sobretot per la flexibilització del mercat de treball. Antigament, els horaris els marcava el sol i els cicles de la natura. Després, els va marcar el capital. Però quins usos dels temps tenim les diferents persones, en funció de l’edat, la situació laboral, l’estat de salut, etc.? S’hi adapta el que la ciutat ens ofereix?
Com a reflexió, un exemple: Volem botigues obertes les 24hores 7 dies per setmana perquè les nostres vides discorren cada cop més de forma irregular durant 24h? Com conciliar les vides de les persones i les seves necessitats, des d’una perspectiva de justícia?
Sovint es diu que l’ampliació dels horaris comercials només afavoreix les grans superfícies o cadenes. Però a la vegada hi ha persones que venen d’altres països del sud no entenen perquè l’Estat els imposa un horari de treball prefixat, si les nostres vides no són prefixades: perquè no poden obrir i tancar el seu negoci quan volen, siguin les 12 del migdia o les 6 de la matinada?
Desplaçaments
Quins desplaçaments fem per la ciutat les diferents persones? Com els fem? Tenim transports públics que ens hi acostin? Quin és el preu dels transports? Perquè no hi ha serveis de taxi col·lectius que faciliten la flexibilitat en els desplaçaments i abarateixen els costos? Tenim voreres adequades i els camins discorren per zones que donen seguretat?
Seguretat
La seguretat és una de les principals problemàtiques per a moltes dones, com hem esmentat abans. Quins espais percebem com a segurs, i quins no? Perquè? Què hi podem fer?
Sobre aquesta qüestió hi ha força recerca feta per col·lectius diferents. En podeu trobar de forma senzilla per internet, i fins i tot organitzar les vostres pròpies passejades per a revisar els espais de seguretat del propi barri o poble, i proposar (o fer) modificacions.
Espais compartits, de relació, oci, joc, foment de les xarxes
Els espais d’estada, de trobada, de foment de la relació i per tant les xarxes entre veïnes i veïns són fonamentals per a la qualitat de vida de la gent de totes les edats. Haurien de ser espais no segregats ni segregadors, segurs, que fomentin l’apropiació de les persones del propi territori (bé, això és quelcom que també haurien de fomentar els espais de trànsit, per tal de reduir la inseguretat).
Tenim espais de relació? Qui els utilitza? Són públics, són privats? Són visibles, estan amagats? Estan rodejats de tanques? Són a l’interior o a l’exterior? Tots els col·lectius senten que tenen espais propis? Què necessitaríem? Es fan activitats? Hi ha espai per a l’espontaneïtat, per a la creació? Es fomenten les xarxes o bé hi ha un ús territorial dels espais?
Lligat a tot això hi hauria els espais de generació de cultura, activitats associatives o socials, etc. que afegeixen un valor més a aquests espais de trobada.
Serveis socials
Com són els espais per a satisfer aquelles necessitats més bàsiques? Salut, alimentació, pobresa energètica, habitatge, vida sense violència, etc.
Ens conviden a accedir-hi i sentir-nos acollides? Ens estigmatitzen? Ens acompanyen? Tenen prou dotació de recursos? Són accessibles? Són per a totes i tots o els vivim com a espais «per a aquelles altres persones que ho necessiten -mai jo»? Incorporen la participació de la ciutadania?
Habitatge
Quins habitatges tenim, i quins necessitaríem? S’adapten a les necessitats canviants de les persones? O som nosaltres que estem adaptades a un determinat tipus d’estructura de l’habitatge? Hi ha pobresa energètica? Són sostenibles? Generen grisor i angoixa? Vivim en zones massificades? Tenen zones verdes i espais d’aire? Com podem fer les nostres cases i pisos més flexibles, adaptats a les nostres vides canviants? Què passa amb l’especulació immobiliària?
Proveiments
Podem mirar els comerços i serveis del nostre barri. Són diversos i de proximitat? Ens hem de desplaçar per a obtenir allò que necessitem? Vivim en una zona on tot són cadenes i franquícies? Els preus són assequibles però raonables? D’on venen els productes?
Hàbitat, salut i sostenibilitat
Els nostres pobles, barris i ciutats, afavoreixen un entorn saludable? Quines experiències de salut comunitària tenim a prop? Tenim accés a aliments ecològics? El verd està incorporat a la ciutat, o la ciutat ha incorporat el gris a l’entorn natural? Quins nivells de contaminació tenim? Què hi podem fer? Com podem apropiar-nos de la gestió de la pròpia salut?
Treball remunerat i no remunerat
On treballem? La ciutat facilita el desenvolupament de les tasques que sostenen les nostres vides? El treball remunerat és lluny de casa? Com hi arribem?
Identitats
El lloc on vivim facilita una vida en llibertat de les diferents formes de ser o sentir-se persona en aquesta societat? Les identitats poden ser fluïdes i transitades sense estigma? Tenim espais que ens permetin apoderar-nos des de les diferències? Tenim recursos per a fer denúncies socials, quan són necessàries?
I tantes d’altres coses…
Que en aquest primer esborrany de les perspectives del projecte encara no hem incorporat. Si tens suggerències, fes-nos-les arribar!
04.
La ciutat som nosaltres. És nostra. Apropiem-nos-la, transformem-la, revisem-la i exigim allò que considerem. Per a fer-ho, cal donar centralitat als plantejaments feministes i ecologistes per una nova ciutadania (la cuidadania). Omplim els nostres ulls de la diversitat que ens habita, i aboquem-la sobre la ciutat.
Volem:
- Empoderar individualment i col·lectiva
- Fomentar xarxes d’acció
- Sensibilitzar i difondre la perspectiva feminista
- Fer aflorar la diversitat de formes de viure, moure’s i sentir la ciutat.
- Fer aflorar les necessitats, dificultats, facilitats, percepcions, desitjos de les persones respecte Barcelona.
- Comparar aquestes vivències amb les d’altres ciutats del món.
- Donar llums, més que ser exhaustives, a partir de les diferències que creuen les nostres vides.