La Ciutat genealògica
“On són les dones?”[1]. És el lema d’una campanya feminista que denuncia l’androcentrisme present en els mitjans de comunicació catalans, que subrepresenten sistemàticament la presència de dones als espais de reflexió i debat, i per tant, manlleven la possibilitat de comunicar al món des de l’experiència subjectiva de qui es socialitza amb el gènere oprimit. Tal com assenyalen en un manifest: ”Si als mitjans busquem la pluralitat ideològica, no podem oblidar tampoc la pluralitat de vivències de gènere que, en una societat com la nostra, marquen decisivament el lloc que acabem ocupant al món”. Aquesta situació injusta i inacceptable és un reflex de la invisibilització permanent de les vivències “en femení” en els relats històrics, en l’elaboració del coneixement científic, en la creació i divulgació cultural, en la representació i ocupació de càrrecs de responsabilitat en la política de partits (i de base), etc. En definitiva, un sense fi d’esferes a on l’home blanc, burgés, adult i heterosexual és el punt de partida per elaborar raonaments que condueixen a la troballa de respostes. Uns raonaments “lògics” fets amb una vara per mesurar que només és aplicable a una vivència particular i que en canvi, se’ns ha forçat a prendre com a universal.
Per què és doncs tan important preguntar-se “on són les dones?” o, com han fet les companyes del Grup de Dones de la Bisbal (i tantes altres), “on eren les dones? Per què és tant important contrarestar l’assimilació acrítica de continguts? Quines claus ens pot donar conèixer la història viscuda en femení? Quina trascendència té saber, a banda d’on eren i on són, el tipus de relacions que teixim entre nosaltres i les nostres aportacions als processos de transformació social? Quin impacte té sobre el sistema heteropatriarcal saber que les nostres àvies també eren lesbianes o que estaven a primera fila dels piquets a les vagues?
Conèixer experiències pretèrites de vides de dones empoderades o alliberades (en el sentit de no conformar-se amb una vida que ens ve donada, passiva o submisa) és un detonant per l’autoafirmació de la nostra pròpia capacitat sacsejadora i embasta, per sempre més, un vincle entre la nostra pròpia vivència i la de les nostres antecessores. Hi ha un mot molt il·lustratiu per definir la història que visibilitza l’experiència viscuda per dones i que no ha entrat al relat de la Història oficial: herstory, en contraposició a his-tory. Així doncs, mentre no tinguem un accés a la nostra herstòria, ens restarem potencial alliberador i reproduirem el relat androcèntric hegemònic.
Un exemple clar d’invisibilització de la nostra herstòria a les ciutats el trobem als elements de l’espai públic vinculats a la gènesi de la identitat de cada carrer o plaça. Ens referim sobretot a monuments, noms de carrer, noms d’equipaments o cartells publicitaris. La designació de carrers a homes amb una posició social privilegiada en detriment d’altres subjectes, és un reflex de l’escala de valors resultant del procés d’invisibilització comentat abans. Una ciutat a on les plaques i les estàtues reforcen dia a dia la parcialitat d’una visió patriarcal és injusta amb la meitat de les seves ciutadanes, no en potencia l’emancipació i desvincula la seva vivència de la dels suposats referents vàlids, mereixedors de noms de grans avingudes o monuments al centre de les places.
És aquesta invisibilització una forma de violència? És taxable de violència simbòlica i psicològica perquè constreny la nostra capacitat de crear imaginaris empoderadors? Que segrestin part de la nostra herstòria a l‘espai públic i que es potenciïn uns estereotips condiciona la nostra autoestima (individual i col·lectiva)? D’això i amb exemples particulars de la ciutat de Tarragona ens en parla Coral Cuadrada Majó.
De la mateixa manera que de referents empoderadors, l’exercici de memòria històrica també compren el record de la persistència de múltiples violències relacionades amb les nostres identitats: racisme, transfòbia, lesbofòbia, homofòbia o violència de gènere. Són cabdals (encara que anecdòtics) exemples reparadors com el de la glorieta de la transexual Sònia al Parc de la Ciutadella[2] o la iniciativa impulsada per Tanquem els CIEs de substituir el nom de la plaça Antonio López de Barcelona pel d’Idrissa Diallo[3].
Una ciutat genealògica és aquella que dignifica el llegat de les nostres antecessores col·locant els seus noms i les seves històries de vida en indrets visibles de l’espai públic urbà. És aquella que mitjançant diferents canals fa visibles les històries de suport mutu entre dones. La que mostra la xarxa de relacions entre dones com una forma de resistència quan han anat mal dades. La que explica que sempre han existit formes de cooperació entre dones per abordar les tasques de cura de familiars, de la comunitat o per fer front a l’escassetat de recursos.
Així doncs, hem volgut fer visible una pràctica contemporània de sororitat[4] entre dones encetada a Vilafranca del Penedès – la Comunitat Autofinançada de Dones del Penedès – que basa els vincles de confiança establerts entre les seves integrants per facilitar l’accés al crèdit. Cada membre ha de fer una aportació mensual de diners a la caixa comuna (la que pugui assumir) i per tant està compromesa amb una certa capacitat d’estalvi. Alhora és part activa de la decisió de amb què o qui destinar els diners estalviats per la comunitat. Les condicions de retorn del préstec les fixa el grup i la demandant s’hi compromet. El vincle i la comunicació fan que prevalgui la confiança mútua de què els acords es compliran. Així, és com un grup de dones aconsegueix accedir al crèdit, una oportunitat que és negada per part de les entitats financeres tradicionals a tota persona que no compleix amb certs barems, com ens narraran elles. Durant el trajecte que han fet juntes han detectat que fòrmules de recolzament financer entre dones han existit des de sempre i arreu del planeta. Han connectat la seva experiència amb la de les seves àvies. Estan prenent consciència del potencial transformador de les pràctiques passades i revaloritzant-les. Estan teixint genealogies i deixant un testimoni per les que vindran en un futur.
[1] http://onsonlesdones.blogspot.com.es/p/manifest-on-son-les-dones.html
[2] https://atclibertad.wordpress.com/2013/09/23/glorieta-transexual-sonia/
[3] http://www.tanquemelscie.cat/p/campanya-placaidrissa.html
[4] Solidaritat entre dones en un context patriarcal. Llegir més a: https://laobservatoria.com/ca/glossari/sororitat/