El model actual d’organització social de la cura no respon a les necessitats reals de la ciutadania i no genera condicions laborals dignes per a les persones que hi treballen. Per fer-hi front i convertir el malestar social en una resposta política col·lectiva, la Xarxa reivindica el Dret a la cura i impulsa la creació d’un Sistema Nacional de Cura.
El projecte de la Xarxa pel Dret a Cura comença a partir de gent vinculada al món de la recerca -sobretot de la UB, la UAB i de la Rovira i Virgili- que, en context Covid, està desenvolupant projectes on participen treballadores del sector de les cures, persones activistes, treballadores públiques de l’àmbit dels serveis socials i gent dedicada a la promoció econòmica.
Un cop coneixedores del descontentament acumulat, ens plantegem que estem vivint una crisi de cures sense precedents i que volem articular una proposta per fer visible tota aquesta efervescència en forma de jornada unitària. D’aquí surt el primer grup motor que organitzarà un seguit de tallers virtuals i una jornada presencial a Cotxeres de Sants que van constituir la primera edició del Fòrum Social de la Cura els mesos de febrer i març de 2021.
La gènesi d’aquesta voluntat de posar en comú tots els malestars és l’evidència de l’absoluta desatenció de les persones de la nostra societat que tenen unes necessitats de cura més intenses i de la sobrecàrrega que pateixen les treballadores públiques que, com passa a l’educació, estiren els pocs recursos que tenen a base de moltíssima implicació personal, política i vocacional. Aquesta sobrecàrrega comporta unes factures molt grans pel que fa a la salut física i mental de les treballadores. Això també ha passat a les residències de gent gran o a l’àmbit de les treballadores sense papers de la llar i de la cura que pateixen unes condicions laborals que podem qualificar d’esclavisme del segle XXI.
Dret a la cura
La cura és una necessitat bàsica que ha de ser reconeguda com a dret per garantir-ne l’accés universal. És necessari acabar amb les injustícies socials en què avui es sustenta la cura. Els treballs de cura han d’estar millor distribuïts, ja que ara recauen desproporcionadament en les famílies i en les dones. Cal la corresponsabilitat de gènere i la socialització de la cura.
El context de pandèmia ha accentuat la urgència política de transformar el model actual d’organització social de la cura. Un model construït sobre la base de relacions de desigualtat i injustícia social, i que genera situacions de vulneració sistemàtica dels drets econòmics, socials i de salut de les persones cuidadores i també de les receptores de cura.
Sense cura no hi ha vida
Les persones necessitem rebre cura de manera permanent al llarg de la vida, de tipus i intensitats diferents, depenent del moment del cicle vital en què ens trobem, i de la capacitat de cuidar-nos i cuidar que tenim en cada etapa de la vida.
Amb la crisi de la Covid, vam considerar oportú rellançar un missatge que parla de la vulnerabilitat de la vida, de la cura com una necessitat transversal i de la necessitat de treballar totes juntes des d’àmbits, sovint parcel·lats, com la salut mental, gent gran, necessitats especials en la criança…
El nostre horitzó compartit és el Dret a la cura i apuntar cap al reconeixement d’aquest dret i l’articulació d’un sistema nacional de cures al mateix nivell que l’educació i la sanitat.
De vegades, les crisis generen molta creativitat per resoldre una necessitat que no està satisfeta. En aquest cas, la desatenció de les cures des de l’àmbit públic està provocant la creació de grups de suport mutu, de cooperatives de consum i de treball, de plans comunitaris… És a dir, la societat civil està creant les seves pròpies estratègies i algunes institucions, sobretot municipis, acompanyen a partir de respostes concretes des de diferents àrees.
Nosaltres el que volem és articular una estructura -que estigui participada per l’àmbit acadèmic, per l’àmbit comunitari i per l’àmbit cooperatiu- que tingui capacitat per recollir tot el que està passant i poder fer incidència política. Hem d’entendre la lluita per la reproducció social en sentit ampli i transversal, des d’una òptica que integri dimensions tan diverses com la salut, l’habitatge, l’urbanisme, la reorganització general dels temps de treball i els drets de ciutadania de les persones migrades. L’objectiu és posicionar davant les administracions un model de cura transformadora que passi pel reconeixement de drets i no per donar respostes segmentades que no dialoguin entre elles.
El repte de l’operativització
Part del grup motor del projecte prové de l’activisme feminista i del món acadèmic centrat en l’economia de la cura i l’economia feminista, per tant partíem d’un marc teòric i lògic comú. En aquest sentit, tenir una visió compartida del que són les cures ens ajuda i ens situa.
Des de la mirada interseccional, i pel que fa a l’extensió territorial i l’ampliació de la base, no volem normalitzar que tot passi per Barcelona ni tampoc que al grup motor no hi hagi joves, persones d’origen migrant o persones amb diversitat funcional. El repte, per tant, el tenim en l’operativització de la xarxa.
La dificultat és tenir no només uns objectius d’agenda feminista sinó també una pràctica i una composició del grup que sigui diversa d’acord amb el protagonisme social de la cura. Diversitat d’edat, origen i capacitats són eixos que hem d’aconseguir que siguin una realitat del projecte.
Estem treballant en la creació d’una estructura que vinculi però no sobrecarregui. Volem ser una suma però intentant no generar duplicitats. Amb la finalitat de cuidar-nos com a grup, hem definit tres formes de participació: hi ha el grup motor, una segona anella i la part d’antenes. Hem establert un model de governança transparent que permeti la participació de tothom d’acord amb el temps que té disponible. No volem generar una superestructura que només estigui a l’abast de persones privilegiades amb una gran renda de temps.
Els grups de treball no són funcionals perquè vam decidir que tenia més sentit no separar el vessant tècnic del vessant polític. Per això, els grups s’estructuren al voltant dels quatre objectius polítics que ens hem marcat: visibilització, articulació, extensió territorial i ampliació de la base.
La iniciativa ha suscitat interès i voluntat de rèplica en altres territoris, com el País Basc o Itàlia, on les xarxes activistes estan transversalitzant la mirada sobre les cures com un eix estratègic i específic d’intervenció feminista.
Implicar a la societat en el seu conjunt
Un dels obstacles més importants amb els que topem és la desresponsabilització absoluta de l’Estat respecte a la cura de la vida. Per això partim de la defensa del Dret a cura. Sense aquest dret reconegut, tota la responsabilitat es delega en les famílies que, al seu torn i sempre que s’ho puguin permetre econòmicament, deleguen aquesta tasca en el mercat (sigui en el mercat amb drets o en l’economia submergida). Això no soluciona les necessitats de cura i deixa fora a molta gent. És per això que veiem tants casos de persones desateses. Veiem molta solitud i aïllament social.
Nosaltres pensem que la solució no està en l’Estat i el mercat sinó que cal implicar a la societat en el seu conjunt. Alhora, també necessitem ciutats i pobles que cuidin, uns entorns urbans que estimulin estils de vida més saludables i enforteixin els vincles socials, la cooperació i la cura de proximitat. Finalment, per assolir el nostre objectiu, necessitem una corresponsabilització de l’Estat en forma de reconeixement de drets i també necessitem, com a societat, tenir més consciència de la vulnerabilitat de la vida i de la interdependència entre persones i entre generacions.