El Pacte per a l’Habitatge és una proposta d’acord entre diverses organitzacions polítiques i institucions públiques i privades que coincideixen en la necessitat urgent de donar una resposta real, eficient i consensuada al problema de l’habitatge a la nostra ciutat i al conjunt del país.
La Crida a un pacte per a l’habitatge neix amb la intenció d’abordar el tema de l’habitatge creant una plataforma el més àmplia possible. És fonamental tenir unes lleis que regulin el mercat de l’habitatge i calen aliances socials potents que es tradueixin en propostes i en capacitat de mobilització.
El document de la plataforma està fet aplicant una visió global de la problemàtica i, en un procés llarg, l’han debatut col·lectivament totes les entitats que el signen: FAVB, Arrels Fundació, Ecom, Sindicat de llogateres, Fundació APIP-ACAM, CCOO, Taula d’entitats del Tercer sector, Entrepobles, Observatori DESC, PAH i UGT.
L’habitatge: un dret bàsic i universal
La Crida té el seu antecedent en el Pacte Nacional per a l’Habitatge 2007-2016, que es va signar l’octubre de 2007 i es va traduir en l’aprovació de la Llei 18/2007 del Dret a l’Habitatge. Aquesta llei suposava un pas endavant però la manca de voluntat política va impedir concretar les seves propostes i fer-les efectives.
Amb aquest panorama, el que ens va impulsar a tirar endavant la Crida a un nou pacte per l’habitatge és la necessitat i urgència de fer palès que l’habitatge és un dret de caràcter bàsic i universal. Fins ara, la provisió d’habitatges ha estat en mans del mercat privat i les institucions públiques han actuat amb caràcter molt residual. El que nosaltres reclamem és que l’habitatge deixi de ser considerat una mercaderia i -tal com es fa amb l’educació i la sanitat- s’hi destini una forta inversió i hi hagi una intervenció decidida de les institucions públiques.
Especulació fora de control
A Barcelona, l’especulació ha adquirit una dimensió global que està fora de control. Parlem d’un fenomen que comporta processos d’expulsió veïnal dels barris, convertint-los en territoris temàtics al servei dels interessos de sectors immobiliaris i financers especulatius.
Els preus de l’habitatge, especialment els dels lloguers, s’han disparat en els últims anys. Fins al punt que, a Barcelona, el lloguer mitjà ja representa el 100% del salari mínim. A més, les iniciatives governamentals i autonòmiques en matèria de lloguers han incidit poc o gens en el mercat de l’habitatge i és urgent canviar el marc legislatiu començant per la Llei d’Arrendaments Urbans (LAU) i desplegant la Llei pel Dret a l’Habitatge 18/2007, en tots els seus aspectes.
Compromís contra la gentrificació
La crisi de l’habitatge s’ha convertit en un conjunt de conflictes complexos que requereixen solucions complexes. Per abordar la crisi de l’habitatge fan falta polítiques integrals, i avançar en la modificació dels múltiples factors, entre els quals, la regulació dels preus és un més.
Pensem que les administracions han d’adoptar un compromís davant la gentrificació que afecta fonamentalment els barris centrals de la ciutat, tant per la pèrdua d’habitatge i canvis d’usos en termes quantitatius, com per la permanent expulsió de la classe treballadora i les classes mitjanes empobrides.
Per altra banda, és necessari destinar un finançament especial per a la producció d’un parc d’habitatge protegit. El parc d’habitatge de protecció oficial a Barcelona és tan sols de l’1,5 % del total del parc, molt per sota de la mitjana europea. L’Estat hauria de destinar un mínim del 2% del PIB a polítiques d’emergència d’habitatge protegit, assequible i de lloguer, com succeeix a la majoria dels països més avançats. És urgent la constitució d’un parc d’habitatge de lloguer protegit del 15%, és a dir, arribar als 90.000 habitatges protegits de gestió pública i/o de cooperació privada.
La importància del Pacte
Reclamem un pacte per l’habitatge que doni una resposta real, eficient i consensuada al problema. Un pacte amb un abast mínim de 10 anys, que assumeixin els partits, les entitats socials, els sindicats i també el sector privat, així com totes les institucions, començant pel govern de l’Estat -que ha de dedicar-hi recursos importants-, la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona. Emplacem a les institucions a fer la seva feina mentre els col·lectius i les entitats fem la nostra, que serà reclamar insistentment i incansablement el dret a un habitatge digne per a tothom.