Apunts… un taller interessant! A Ca la Dona

El taller que es va desenvolupar el passat 4 de febrer a Ca la Dona, en el marc d’aquest projecte, tenia dues parts.

Una part en gran grup, genèrica sobre la ciutat vivible, que trobareu relatada aquí.

I una segona part, en dos petits grups, un sobre espais de relació, i l’altre sobre salut. Aquí teniu apunts del grup de treball sobre salut, i tot seguit, els apunts entorn els espais de relació.

L’anonimat que facilita la gran ciutat… com es fa compatible amb la relació i les xarxes de suport? I què ens aporta respecte ciutats petites o pobles? Però diem: es tracta d’anonimat o de  garantir certa privacitat en el tu a tu?
I aquesta privacitat, en quina escala es defineix? L’entorn vital de cadascuna és variable. Per a algunes és la ciutat, o el barri, o el poble, o també pot ser l’escala. Això defineix també el grau de privacitat que necessitem, els nostres espais de seguretat, de relació…

Un altre dels debats que sorgeixen és entorn una possible classificació dels espais de vida i relació que ens ajudi a l’anàlisi i el treball sobre el tema. Sovint hem de trobar alguna manera de sistematitzar la pràctica i el coneixement, encara que sigui artificiosa. Per exemple, podem “classificar” o “segmentar” amb intenció analítica els espais com a propis (per exemple, la llar), col·lectius o compartits (un casal popular, el bar de la colla), reproductius i productius? O també, no oblidem avui en dia, els de la relació virtual.

Però algunes comenten que els espais de relació no són fàcilment “segmentables”, ni que sigui com a categories analítiques, i intentar-los classificar pot no ajudar en la definició o caracteritació de les relacions.   

El que si veiem totes clar és que RELACIÓ va lligat a TEMPS.
Que cal temps per a relacionar-se. Són dues dimensions lligades.

En quin context ens mirem els espais de relació? Per exemple, ens moments de crisi, els espais de relació es reestructuren. Surt l’exemple d’un centre cívic que amb la crisi es va convertir en espai de relació comunitari més intens, perquè la gent necessitava aixopluc davant el fred. O per exemple un espai tradicionalment entès com a reproductiu es transforma (o incrementa la seva part) en productiu per a aconseguir diners per a sobreviure amb treball submergit a la llar.
De fet, els espais domèstics han estat històricament també espais de producció (tallers tèxtils, confecció de sabons per a la venda, de cuina…)

Veiem també que no podem mirar la ciutat (i per tant els seus espais de relació) de forma aïllada. La ciutat està enmig d’alguna cosa. Connectada i interrelacionada amb un context físic (mobilitat, fluxes de gent, entorn natural…) i també cada cop més, virtual.

Veiem la dicotomia (aparent) entre trencar la segregació dels espais (per exemple productiu – reproductiu) i mantenir espais (aparantment) segregadors que siguin empoderadors.
És a dir, volem ciutats inclusives i integradores, on es barregin persones, procedències, edats, estats de salut, sense discriminacions.
Ara bé, també necessitem espais propis, “la cambra pròpia” en la que et trobes per exemple entre dones, o entre feministes, per a empoderar-te, crear, transformar.
Segurament la clau rau en la diferència entre allò que segrega i allò que empodera des de la no jerarquitació -és a dir, un espai no mixte, no segrega.

Amb el poc temps que tenim, i la dispersió d’idees que anem llençant a la taula del debat, sorgeix també la importància del caràcter polític de les àgores, com aquesta d’avui. És a dir, les xarxes i els espais de relació com a forma de poder o de contrapoder.

Vida és relació, no? Per tant, potser ens hem de preguntar com facilitar-la? com empoderar-la? com reforçar la relació política en aquesta vida en relació?
Idees:
partir d’allò proper,
reconèixer els espais que tenim.
Fer-los espais fluïds, adaptables, flexibles.
Aprofitar-los per a guanyar confiança.
Treballar la cura recíproca, la (co)responsabilitat, la confiança entre nosaltres.

I una altra qüestió, que surt de forma recurrent sovint en els debats: com ens relacionem amb el poder, com a feministes?? És un gran tema, no resolt, on la subjectivitat tradicional femenina del patriarcat generen un nus important.

Aleshores, quins espais de relació volem crear, a més dels que ja tenim? Com els volem? Què fem amb els que tenim? No tots els espais o “continents” ens serveixen per a fer relació, per a ser espais comunitaris o propis.
Què podem fer? crear, buscar, ocupar, transformar, provocar els espais de relació.
Potser ens manquen espais per a la participació política en relació, amb qualitat, amb temps.

I, en aquest sentit, sorgeix un element que genera debat: sovint utilitzem la reivindicació (manis, manifestos) com a eina de mesura de la nostra capacitat política (quantitat de gent, qui signa, visibilitat als mitjans). Però què entenem per reivindicació? És aquesta la que ens dóna més capacitat d’incidència política?
Per a algunes, l’espai més efectiu no és aquest, sinó el de l’acció, el de la vida quotidiana, el de l’anar construint. Però també una manifestació és en si un espai de relació i empoderament col·lectiu.
No són formes de fer excloents. Però potser hem de veure quina relació dialògica tenen, perquè quan ha sortit el tema… ha sorgit la discussió!

En aquest sentit dels espais que volem, sorgeix la pregunta: amb qui ens volem relacionar? Per exemple, amb els i les turistes que envaeixen els carrers de Barcelona? amb skaters a una plaça plena de soroll? Hi ha una relació que és escollida, una altra que és imposada o obligatòria. Això ens condiciona la manera com ens relacionem, i a més és una font de conflictes. Però la ciutat i la relació és, també, conflicte.
I per a què ens relacionem? per a tenir sexe, amistat, amor, diners, prestigi…És finalista, la relació?

I finalment, un apunt. En els feminismes ha funcionat molt l’estratègia de la relació política en petits grups sovint interconnectats -xarxes. En d’altres espais polítics, com les entitats veïnals, la federació, per exemple.